Etiquetes
Ja fa un temps que em vaig llegir “Els forçats de la carretera”, un llibre d’aquells que amb l’excusa de regalar-li a la Rachel després me’l llegeixo. Ara, durant el passat Tour de França, li vaig fer una relectura, és fàcil, poques planes i lletra gran, mai m’han agradat el “totxos”.
El llibre és el conjunt de cròniques que va fer el periodista Albert Londres pel diari Le Petit Parisien durant el transcurs del Tour de l’any 1924. Les aventures i desventures, més d’aquestes últimes, d’uns ciclistes heroics, tant de moda ara. Resulta curiós comprovar com hi ha aspectes que no canvien gaire amb el pas dels anys, com el poder tirànic d’una organització sobre els ciclistes, aplicant unes normes absurdes, realitzant unes etapes llarguíssimes de més de deu hores o com en la recent edició, posant en perill els propis ciclistes amb una caravana de vehicles que els passant a tocar a grans velocitats, afegint l’agreujant de l’època que es tenien de menjar tota la pols dels camins sense asfaltar pels quals circulaven. Tampoc deixa de banda l’Albert Londres el tema del dopatge, això si, llavors el sentit no era el mateix que ara. Mantenir-se en peus a sobre de la bicicleta era l’ojectiu.
Tot això ho explica d’una manera força planera i molt entretinguda, amb moltes anècdotes i poques qüestions tècniques, que a mi, personalment, em recorda a les històries que m’explicava l’avi de les seves sortides cicloturistes amb el seu germà, aquelles fotos en blanc i negre de la grupetta al costat del cartell del Tourmalet, al refugi de la Bonaigua… una altra manera d’entendre el ciclisme, però l’encant del Tour encara continua, per cert, l’edició d’aquell any la va guanyar Ottavio Bottechia.
Retroenllaç: Els forçats de la carretera « A veces veo murciélagos | Bicycling | Scoop.it